Marta Polo Ysalgüe - Accèssit prosa

El ser de les coses

Una tela onejava a la finestra, era un teixit de cotó amb cireres pintades a mà.
Potser pintades per les mateixes cireres deixant el llast de la seva maduresa impregnada
a la tela.
Un color vermell intens, però sempre amb trocets de tela sense tenyir.
Vermell intens, però poc perseverant, vaig pensar.
La tela es va quedar quieta, una de les cireres va sortir i es va posar a la meva orella
esquerra.
Boniques arracades veritat?- Em va preguntar la cirera empolainant-se la cueta.
Si- vaig respondre-li amb normalitat.
La meva gola es va assecar tot d'una. Volia parlar, dir-li a la cirera que tenia set.
Necessitava veure aigua o té, per ensalivar la meva boca de nou. Em resultava impossible.
desenganxar els meus llavis per parlar.
Em vaig aixecar, vaig agafar una tassa, quan de cop em vaig quedar amb la nansa a la
mà.
La nansa m'estava mirant.
Vaig sospirar i la vaig deixar damunt del moble gris, que estava somrient.
Vaig prendre la tassa per tot els seu cos, amb les dues mans. Cap punta de cap dit era
fora de la tassa. Vaig beure. Les meves mans van començar a tremolar, de fred potser,
però el sol entrava per la finestra escalfant-me l'esquena.
M'és igual! M'és igual tot!.- vaig replicar a totes les coses amb vida i ser propi que
estaven a la meva cuina. .- Feu el que us dongui la gana!
Resignada me'n vaig anar al saló. Una inèrcia terrible dominava les meves passes. Ho
podria haver fet amb els ulls tancats. És més, vaig decidir allí, en aquell precís instant,
fer-ho amb els ulls tancats. Aleshores, on el meu instantani instint de cega em deia que
no hi havia res, ensopegava amb el tamboret. I quan intentava asseure'm al sofà, aquest
havia desaparegut, deixant en el seu lloc un immens buit. Vaig obrir els ulls i davant
meu estava el sofà, dret, mirant-me ressentit, com una dona que espera explicacions.
Què fas aquí? Li vaig preguntar al sofà.
Si que t'alegres de veure'm.- va respondre.
Vaig mirar la cuina i res estava al seu lloc, totes les meves coses s'havien revolucionat.
Què voleu? Els hi vaig preguntar, desesperada.
En aquell instant va entrar la meva germana Àngela. Tots els mobles van actuar amb
normalitat. Dissimulant.
Què et passa? Amb qui parles? Va preguntar ella.
Res.- li vaig respondre
A l'Àngela mai l'hi ha passat. No ho entendria, els seus mobles estan morts.
L'Àngela se'm va acostar, va posar la seva mà a la meva orella esquerra, i en va treure
una cirera de cotó.