Mireia Balasch Sementé

Orfe de paraula

Es queda absorta mirant-se-les, mirant-se les mans. No li agraden, però se les estima. Les fa anar com aspes de molí quan s'explica i se li veuen els dits llargs i les ungles grosses, a la vegada que rodonetes i tintades d'un rosat de nadó que les fa úniques. Sabeu per què la relaxa contemplar-se les mans? I acariciar les potes dels seus gats? Em pregunto que fa que ens tranquil·litzem fent les coses més quotidianes i senzilles. Serà l'edat?
Les mans. Una paraula curta per una part del cos que ens permet descobrir sensacions prohibides, racons ocults, tactes suaus, robes familiars. Un prodigi de l'home i la natura. Com escriuria aquests mots tan ordinaris si no tingués uns dits capaços d'abraçar amb tendresa el bolígraf -de segona mà- amb el qual desvariejo? Com compartiria l'escalfor del cos del meu amor quan necessito tocar el cel enmig del carrer? Sobre què recolzaria el cap en els moments de més angoixa o concentració? Amb quin instrument palparia la textura dels menjars que més fan ballar les meves papil·les gustatives? Hauria d'endollar el ventilador amb la boca i encendre'l amb el nas? Aprendria a obrir calaixos amb els colzes? Em curaria les ferides només amb l'esperança? O per ventura deixaria a les parets la marca dels meus pits? Hi ha infinitats d'accions inconscients que no existirien si no haguéssim après a potenciar les mans.
En el món de les no-mans, les persones no ens donaríem la mà en les presentacions ni aixecaríem els dits índex i cor en senyal de victòria. Si els homes no descarreguessin les mans sobre els altres pot ser que ens oblidéssim de lluitar. En lloc de picar de mans, crec que ens limitaríem a cridar. En un acte de generositat ja no podríem allargar la mà a algú ni tampoc marxar amb les mans plenes d'un bingo després d'haver guanyat una tímida fortuna. Els bisbes i les Excel·lències vàries de l'Església Catòlica haurien de cercar una altra part del seu cos per ser besada mentre que, per pregar, es conformarien amb veure els feligresos de genollons. N'hi ha que estarien més contents que unes pasqües en assabentar-se de l'absència de l'assignatura de Manualitats i es quedarien de mans plegades, o, si ho preferiu, sense feina, tots aquells artistes frustrats que vaguen per les ciutats occidentalitzades. I quin avorriment! No poder-se posar les mans a les butxaques! Ni amagar-les darrera l'esquena a l'espera de l'instant adient per obsequiar el nostre amic o amiga. En el moment de parlar de les nostres habilitats, res d'assegurar que en això o allò hi tenim la mà trencada! I a l'hora d'enfrontar-nos amb el progenitor de la nostra estimada, què li demanaríem sinó la mà? Qui sap si ens atreviríem a anhelar el seu cor i aprendríem a usar un llenguatge més directe, encara que perdríem la sonoritat i la grandesa d'aquesta part del nostre cos que anomenem, simplement, mà. La mà.