Plora la guitarra (chitarra suona più piano)
Jordi Buch Oliver
©

A les vuit del vespre va arribar l'Imma, la seva amiga del cole. Anava molt maca, com sempre. Duia un vestit de punt de color verd fosc, que se li ajustava al cos com si fos de goma, i unes mitjes negres que li feien les cames més primes i llargues del que ja eren. Caminava com una princesa que feia equilibris a dalt d'unes sabates de taló alt que li venien grosses.
La Marta era molt diferent i no es podia permetre el luxe de tenir roba de marca. A casa seva mai sobraven diners per omplir l'armari i, les poques coses que es podien comprar, sempre se les enduia la Gabriela, la seva germana gran. Ella, s'havia de conformar a reciclar tota la roba que podia: pantalons, camises, i jerseis. Els jerseis, però, eren un problema perquè la Gabriela tenia les tetes molt grosses i sempre els hi donava desmanegats.
Es varen passejar per les parades dels hippis de la Riera. S'ho miraven tot i no compraven res, encara que l'Imma semblava que buscava alguna cosa..., potser un regal. I li va parlar d'un noi que la Marta no coneixia, però que sabia que era del teatre: de la Sala Cabanyes.
¾Del teatre? ¾li va preguntar la Marta.
¾Sí, del teatre ¾li va contestar l'Imma rient i posant-t'hi una ganyota còmica.
¾Tu, si que fas teatre ¾li deia la Marta amb ganes d'estirar-li la llengua. L'Imma, però, era molt reservada amb les seves coses i, ni matant-la, mai es deixava treure una sola paraula de la seva boca que no volgués dir.
Mortes de fred i d'avorriment, perquè tampoc es podien comprar gran cosa amb els diners que duien, varen anar al bar Novoa per escalfar-se amb un cafè amb llet ben calent. A l'Imma li tremolaven els dits i va tirar la meitat del sucre per la taula. Després, es va encendre un cigarret, un Fortuna, i se'l va fumar buscant-se la boca com podia perquè els dits no li anaven prou drets. La Marta es petava el cul de riure, però també tremolava de fred i es movia contínuament mentre xafardejava amunt i avall i es mirava descaradament a tothom que hi havia pel bar: des de la porta del carrer i fins a la porta dels lavabos. Tant de treure el nas però, i de posar-lo a on no li demanaven, va tenir la mala sort d'anar a topar amb en Joaquim, un noi de cabells rossos que li agradava i que, just en aquell moment, passava pel seu costat amb uns amics.
¾Hola ¾li va dir la Marta amb molta vergonya i poca veu.
¾Hola ¾li va contestar en Joaquim amb molta veu i poca vergonya.
I la Marta es va desfer en el seient com si fos de mantega, mentre el cul li relliscava per l'escai vermell de la cadira i desapareixia per sota la taula. Cinc segons més tard, va sortir disparada del bar i fotent uns bots que semblava que a les calces hi duia unes ales que la feien volar. Per sort, a la porta del carrer es va topar amb la Gabriela que, just en aquell moment, les venia a buscar per anar al Cau: es va agafar a la seva germana com una lapa i la va omplir de petons, cosa que no feia mai. Quan l'Imma va sortir del bar, després de pagar els cafès amb llet, varen marxar disparades com un coet i sense mirar enrera.
Feia tan de fred que la cara els hi queia a trossos, tot i que tenien molta cara i no els hi venia d'un pam. La Marta, fredolica com una floreta, anava embolicada amb una bufanda de quadres escocesos verds i blaus i que li donava quatre voltes per les orelles: només se li veien ulls i unes llàgrimes enormes que semblaven glaçons de gel. Plorava pels descosits i estava fora de lloc, talment com si fos un tampax mal posat que només feia que donar pel cul. L'Imma i la Gabriela la van aguantar tot el que van poder..., segurament per no embrutar-se els dits.
... I varen arribar al Cau ¾un bar petit a on s'hi feien actuacions en directe i que era conegut per tothom¾. Aquell dia, però, només hi havia set o vuit clients, a molt estirar i mal contats, i en prou feines quatre garlandes de bombetes de colors recordaven que era Nadal.
L'Andreu i en Jordi eren els dos propietaris del Cau, i l'Andreu era també l'oncle d'en Xavier, el promès de la Gabriela. Tots dos, l'Andreu i en Xavier, feien un bon duet musical i rascaven i puntejaven les guitarres amb ritmes de rumba catalana mentre en Jordi els hi feia les palmes com si fos un dels gitanos que sempre acompanyaven al rei de la rumba: a en Peret.
Les guitarres i els peus metàl·lics dels micròfons brillaven sota la llum d'un focus blanc que els il·luminava a tots tres traspassant una atmosfera blava i molt densa de fum. Els ulls de la Gabriela brillaven com les guitarres i els seus sentiments es tensaven i s'agitaven entre els dits d'en Xavier, que tremolaven entre les cordes de la guitarra com si acariciés la pell d'una dona; era una carícia sensual i atrevida. I la Gabriela s'imaginava que aquells dits corrien pel seu cos..., un cos que encara estava per estrenar i que es desfeia de tendresa quan en Xavier li tocava els primers compassos de "chitarra suona più piano" ¾plora la guitarra¾, d'en Nicola di Bari. I a la Gabriela li brillaven els ulls amb les pólvores platejades que adornaven les seves pestanyes i les llàgrimes li queien per les galtes com si fossin perles d'un collar que s'hagués trencat. La Marta sospirava i es mossegava els llavis intentant ofegar els mateixos sentiments que sentia la Gabriela, però, per molt que volgués, no podia aguantar l'emoció d'aquell moment perquè no hi havia en el món encluses suficients que poguessin aturar les llàgrimes que també li saltaven pels ulls. L'única que no plorava era l'Imma que, entre cigarret i cigarret, ofegava els seus sentiments en un suc de pinya amb gel que duia quatre gotes de Cointreau, suficients per a donar-li una espurna de felicitat.

* * *