La mort ens iguala

Joan Seus Cartró

Del cementiri, pel seu últim repòs,
varen trobar-se una vegada,
una mísera caixa despintada
i un taüt molt i molt luxós.

Pel que era d'estreta, mísera i baixa,
d'un cop d'ull es coneixia de sobra,
que tenia que ser molt i molt pobre,
l'inquilí que ocupava la despintada caixa.

I per lo formós, ben pintat i bonic,
ample, alt i ornats que tenia
el taüt del seu costat, es coneixia,
que el mort que l'ocupava era ric.

La Mort, en rebre dels dos el tribut,
de l'un la riquesa, de l'altra la misèria,
va apropar-se, preocupada i tota sèria
a la mísera caixa i al ric taüt.

Mirant-los, va tirar-se, amb un sospir,
perquè no li fes nosa, endarrere la mortalla,
i posant el mànec fred de la seva dalla
sobre la caixa i el taüt dels morts, va dir:

No veieu que no pot ser!, per entrar arran
d'aquests nitxos tant petits, hi ha massa fusta,
que si la mísera caixa hi passa justa
aquest formós i bonic taüt, és massa gran.

Arrangem-ho, doncs!, fora aquest farcell
de corones, cintes, ornats i capritxos,
que heu d'estar, per entrar als nitxos,
tots dos al mateix ras i al mateix nivell.

I arrancant els bells ornats mortals
del taüt, aconseguí una gran rebaixa
i digué, comparant-lo amb la caixa:
Ara entreu!. Cap dins!. Ja sou iguals.