El sigil de la serp

Willem Yared va mirà cap el vaixell que, al igual que un fantasma, s’apropava sigil·lós rera el talo de la boira. Aquella nit Londres era fred i humit en extrem, però el jove cavaller no tremolava a causa de les baixes temperatures. El seu tremolor era provocat per pànic davant el desconegut, davant la certesa de saber que estava a punt de cometre un delicte.

La precaució va fer girar el seu rostre fen-lo amagar sota l’ala del seu barret, en el moment en que va reconèixer, entre el mariners que anaven cap moll, a al seu contacte de la Societat Secreta. Es tractava de Wickham, un jove doctor conegut entre els cercles socials de Londres per seu talant hieràtic i el seu interès per les cultures exòtiques. “Potser massa semblant a mi”, va pensar Yared doncs el seu coneixement d’altres cultures es limitava a les explicacions que havia rebut a la societat.

Es van sentir les campanes de la torre anunciant la mitja nit i recordant al port que existia una ciutat a prop d’allà. Una ciutat que, ajudada per la boirassa i l’obscuritat de cel sense lluna, acompanyava al jove amagant-lo de les mirades dels mariners. Entre els seus carrers, a la tertúlia d’un dels seus cafès, Yared havia descobert el sentit de la camaraderia entre cavallers. Gràcies a la seva amistat amb un influent advocat, el qual dirigia l’empresa de una de les mes aristocràtiques famílies de la ciutat, havia aconseguit fer-se un lloc entre la gent de bé. El començament, tot va ser fàcil. La amistat va portar a que l’advocat Michael Murch, acollís al pobre ajudant recent arribat com a hoste a les seves propietats. Després Yared s’encarregà de que la complicitat anés augmentant i de que arribessin a convertir-se en inseparables. Va ser llavors, quan va aparèixer la Laura. Aparegué després de les presentacions, després dels primers dies de convivència cordial. Aparegué a la seva vida que el record de les seves paraules, dels seus gestos, començà a ser més habitual que el record dels del seu amic.

La boira augmentava i els mariners ja havien començat a desembarcar les mercaderies. Yared gairebé no reconeixia a Wickham a la distancia, però li va sembrà reconeixent entre les caixes que es trobaven ja al moll, parlant amb el que semblava el capità de la embarcació. Tot va succeir segons el que estava acordat, tot excepte que el jove sentia com mai abans hagués imaginat la irracionalitat del pànic dirigint el seu cos i els seus pensaments. A l’igual que li havia succeït aquell matí a l’hivern anterior , quan passejant per la multitud que freqüentava el carrer Oxford els dissabtes, Laura March, que caminava uns centímetres per davant del jove, li havia acariciat la mà inconscientment. De sobte girant-se havia somrigut lleugerament i els seus ulls s’havien mig tancat expressant alegria, llavors, de la manera més encantadora en que se li havien dirigit mai, li havia llençat un “ ho sento”. I ell va acceptat les seves disculpes comprenent que, afectivament, un dels dos ho anava a sentir molt.

Ara ja era massa tard per tornar enrera. Ja no era immune a la soledat. Altres ho són per desconeixement i molts altres , com ell fins aquell moment, per ser els seus més fidels companys. Mai fins el dia en que realment va conèixer a la dóna del seu amic havia sentit aquella barreja de melangia i tristesa que pot arribar a dominar tots els nostres actes. Era culpable de traïció? No havia sigut fidel a la seva amistat amb el Michael, convertint la seva vida en un teatre hipòcrita i renunciant a la Laura?

Mes en aquell moment calia per tots els mitjans possibles detenir el fil dels seus pensaments. No podia deixar-se emportar pels sentiments de descontrol que aquella dóna li provocava. La seva obligació era centrar-se en la figura que divisava en la llunyania, aquella que anava a canviar la direcció de la seva vida mitjançant un simple intercanvi. El més comú dels intercanvis dels nostres temps: una important suma de lliures a canvi de la felicitat.

Wickham va estrènyer la mà del patró de l’embarcació i va dirigir la seva mirada amb dificultat, a causa de la boira, fins a on s’havia d’amagar en Yared, el seu primer comprador. Mentre caminava cap el magatzem de xarxes, feia oscil·lar el seu paraigües amb total tranquil·litat i col·locava la seva mà sobre la butxaca superior del seu vestit jaqueta verd oliva, a prop del cor, assegurant-se que la mercaderia a entregar continuava en aquell lloc. El seu caminar era singular, gairebé sigil·lòs com el d’un rèptil, les seves sabates semblaven no colpejar el moll, sinó arrossegar-se sobre ell, cercant un nova pressa.

- Bona nit, Mr. Yared –saludà primer el doctor, mentre llençava una mirada condescendent al seu interlocutor- Veig que a la fi es presentà vostè primer a la cita.

- Sí, finalment hem vaig decidir –contestà nerviós el jove- Ha portat la pedra? Li ha parlat a... Algú sap de la nostra trobada?

Wickham somrigué divertit davant els nervis del comprador. Li agradava veure a la gent en aquell estat. La desesperació humana era la seva millor aliada en aquells casos, ella ens converteix a tots en manipulables, ens fa víctimes fàcils per a l’ambició i l’engany.

- No, hi havia altres cavallers interessats en la compra, mes ningú coneix la identitat de la resta –y amb una serietat gairebé burleta va afegir. Sóc un home de negocis, Yared, eficient i molt discret. Extremadament discret.

Llavors el jove va apropar una mà tremolosa al venedor i aquest va apropar també la seva per recollir el sobre que l’altre li oferia. No el va obrir, ni va comptar els bitllets, doncs estava convençut que en Yared no li hauria escatimat ni una sola lliura. Que trist, va pensar, es veure a un home tan prometedor a les mans d’una superstició en la que ni tan sols creu, oferint sense dubtar la seva vida i esperances. És curiós el comprovar una vegada i una altre com els homes davant una disjuntiva , una elecció, es deixen arrossegar cap a un dels camins perdent de vista les possibilitats del que deixen enrera.

- Aquí te, cavaller –li va parlar el doctor, traient de la butxaca de la seva jaqueta un paquet embolicat amb un mocador- Ja coneix la seva utilitat. Però recordi que cal ser cuidadós. Aquesta pedra te el poder de fer el bé o el mal. Espero de tot cor que triï el bé per a la seva persona, Yared.

El fred de la nit semblà intensificar-se quan el jove va agafar el paquet entre les seves mans, com si les baixes temperatures no formessin part de l’ambient sinó d’allò que amagava el mocador. Wickham es recomposà la jaqueta, va tornar a balancejar el seu paraigües i es disposà a refer el camí, allunyant-se cap a l’entrada del moll. La seva figura es desdibuixava a cada passa, barrejant-se amb la tètrica imatge del moll envoltat per la boira.

Mes quan ja havia corregut uns metres, la seva figura tornà a fer-se reconeixible per uns instants i girant-se de sobte, amb un moviment massa ràpid per semblar humà, va poder comprovar que Yared continuava amb la mirada absorta en el paquet que sostenia entre les mans. El jove no s’havia adonat que ja es trobava sol. No havia observat el gir sorprenent del seu interlocutor, no havia endevinat la rapidesa amb la que el sigil es converteix en vigilància.

- Perdoni, cavaller –li va parlar en Wickham abans de continuar el seu camí- vaig oblidar-me de comentar-li que vostè i jo no ens coneixem. És una llàstima, però serà el millor per tots dos, no li sembla?

William Yared va assentir, aixecant la mirada del mocador, i un somriure amarg desdibuixà l’expressió del seu rostre. La boira s’accentuava cada cop més i en aquell moment va desitjar fondres en ella, desaparèixer, que el seu cor deixés de bategar i la seva ment de pensar. Tornar a ser com abans, no patir ferides, ser el millor amic i no conèixer la passió. Que aquell matí al carrer Oxford s’esborrés per sempre de la seva memòria i la soledat tornés a ser la seva més estimada companya.

ªªªªªªªªªªªªªªªªªªªªªªªªªªªªªªªªªªªªªªªªªªªªªªªªª

Laura March va descobrir el cos del seu marit sense vida el matí del setze de gener. El seu cap queia amb descuit sobre la taula del seu estudi, entre els fulls d’un vell llibre de la biblioteca. Al costat de l’exemplar es trobava la seva lupa, la mateixa que utilitzava per mirar els dibuixos que adornaven aquells vells volums que ell tan apreciava. La caixa de música que decorava la taula de roure estava oberta, però el vals que acostumava a repetir feia ja hores que havia finalitzat.

La Laura no es va desmaiar quan va trobar el cadàver, ni tan sols va xisclar. Sense tocar el cos del seu marit s’apartà d’ell amb llàgrimes als ulls i un dolor que li estrenyia el pit. Girant l’esquena a la darrera escena que va representar el Sr. March en vida, es va dirigir cap a l’escala que portava al primer pis i començà a pujar els esglaons pausadament fins a donar amb l’habitació que ocupava el secretari i millor amic del seu espòs. El va trobar lligant-se el nus de la corbata, mirant-se al mirall. Els seus ulls es trobaren per sobre del mateix i la Laura va deixar escapar un “Tenim que trucar a la policia” abans de caure desconcertada sobre el sofà que contenia els vestits d’en Yared.

La policia va presentar-se no tan ràpid com la vídua hagués desitjat, deixant-li força temps per a que pensaments de culpa, remordiment i finalment felicitat irrompessin a la seva ment. No van trobar res sospitós ni en el cos ni a la estança a on va morir en March, tan sols el que semblava una estranya mossegada al coll del mort podria haver estat la causa de la seva mort. Mes no van saber provar-ho, ni tan sols estaven segurs que les marques al coll fossin el resultat d’una mossegada. El doctor de la família tampoc va trobar res sospitós en el cadàver i diagnosticà com a causa de la mort un possible atrac de cor, obviant la mossegada al coll del seu pacient.

La desconsolada vídua no va rebre visites en una setmana i tot el mon es va solidaritzar amb el seu dolor respectant el seu desig de soledat. Només en Willem Yared, amic de la família, accedí al dormitori de la seva mentora. Ell també havia patit un fort cop amb la mort del seu inseparable amic, aquell que li havia ofert la seva casa, la seva professió, el seu diner i acolliment a canvi de la seva fraternal companyia. Per consolar a la seva amiga, el jove secretari li va regalar una preciosa serp de malaquita, provinent del llunyà Egipte. Es deia que aquell tipus de figures acompanyaven als faraons en el seu viatge cap a la mort i tenies poders desconeguts per als occidentals. Un conegut li havia explicat que tenies el poder de fer el bé o de fer el mal. Yared estava convençut que el mal pot atraure al bé i així li havia fet saber a la seva desconsolada amiga.

- Te la regalo amb la finalitat que no oblidis el dolor que pateixes, per a que ens uneixi a tots dos –li va explicar en Yared fent-li entrega de l’estàtua de malaquita.

- Com ho ha fet en Michael –li va respondre ella clavant-li els ulls, aquells ulls cada minut més diferents d’aquells altres que l’havien embadalit quan tan sols eren dos amics que passejaven pel carrer Oxford.

Els dies van passar i en Yared va continuar a la casa. La renta del difunt Murch els permetia viure sense problemes i el seu record només els provocava alguns malsons. El jove es despertava cada dia al costat de la Laura amb el convenciment que tot allò tenia que tenir un sentit, que calia que visquessin aquell moment com a un regal dels deus. Una segona oportunitat, el mal atraient el bé. La transgressió d’unes lleis, les establertes; l’acompliment d’unes altres, les que ells havies construït.

La Laura es deixava portar amb resignació, gairebé amb ganduleria, mentre la passió que un dia va sentir per el jove s’anava esgotant a l’igual que el vals que havia escoltat el seu marit abans de morir. No sabia per quina raó ara no trobava sentit a res del que havia succeït i els records dels dies feliços amb el Michael la sorprenien cada cop més sovint mentre observaba el monstre de malaquita que el seu amant li havia regalat.

“Pot enganyar tant una carícia fugaç?”, pensava en Yared al mirar el menyspreu de la Laura reflexat al seu rostre. “Vaig estimar més a en Michael del que ara l’estimo a ella?”, es repetia sense descans davant el dubte de l’error. I llavors somreia amb un somriure amarg, com el gest que fem amb els llavis al provar alguna cosa molt amarga. Una amargura massa real per ser només el resultat físic d’un sentiment.