Va anar cap a la dutxa, es va posar ben maca i va decidir anar a passejar tota sola per la seva gran ciutat. A l'Aran li agradava estar sola, tot caminat i xiulant.

Mentre caminava per la Diagonal cap al centre, es va posar a ploure. Un plugim suau li remullava la cara i ella se sentia tan a gust que s'hi quedava palplantada, com si esperés que del cel li caigués un gran tresor. Senzillament gaudia del moment. Les sandàlies se li van mullar totes. Quan intentava caminar relliscava, i al final es va cansar d'anar intentant no caure de cap! Es va arremangar els pantalons, es va treure les sabates i va continuar fruint de la pluja i de la soledat escollida. Era meravellós, tota sola entre els edificis. Semblava un retrocés en el temps, allà al mig de la gran ciutat. Descalça, la fredor del terra era colpidor. Una sensació de llibertat encisadora. El terra és realment dur. "Les sabates són un bon invent", pensava.

Estava escoltant una espècie de flamenc brasiler. No podia evitar xiular, es feia companyia amb els seus xiulets. A l'Aran li desagradava que la gent no comuniqués res pel carrer. "La gent ja no xiula ni canta. És una cosa que s'ha perdut, si és que realment va existir alguna vegada", pensava. Adorava recordar coses de la infància, la fascinaven les criatures, i sempre li demanava a la seva mare que li recordés coses de quan era petita, entremaliadures, o preguntes sense resposta que es qüestionen en aquestes edats. I les dues reien. Eren rialles molt emotives, aquell riure nerviós que darrere seu sempre porta alguna llàgrima de dolçor.

La mare de l'Aran era tota una dona, intel·ligent, dolça, amb moltes ganes de viure. I el que més li agradava a l'Aran: el seu sentit de l'humor. L'Aran ja no viu amb la seva mare. Viu amb la seva parella, en David, un xiquet molt ben plantat. És cinc anys més gran que ella. Com ella sempre diu: "És la persona més noble que mai he conegut". Una gran frase que repeteix contínuament.

L'Aran somia desperta. Li agrada imaginar que és una gran professional. I sempre, fent broma, diu que li agradaria ser lladre. Però dels bons. "Dels que roben als bancs", diu. Li agrada pensar estratagemes impossibles de realitzar i d'explicar. S'imagina sempre amb una màscara i un pla!

Acostuma a anar a les escales de la catedral a llegir. Li encanta contemplar la catedral. Però des de la seva perspectiva: s'asseu a les escales, s'hi estira i la mira. Li encanta veure-la del revés i de nit. Les pedres el cel i la catedral il·luminada fan goig. Mai no l'ha vista del dret. Bé, sí que l'ha vista, però sense el detall amb què se la mira del revés. Per ella no té el mateix encant.

El barri antic li agrada, s'hi passeja contínuament. Aquells carrers estrets que sembla que t'engoleixin a mesura que hi passes, com si les parets s'anessin fent cada cop més estretes… I aquella fortor, que si no la fes no seria el mateix… O aquell senyor que toca l'arpa al carrer del pi, o el noi que toca la flauta a Portaferrissa… I tota la factoria de marroquins, d'indis, de kosovars. I alguna iaia que ve amb el seu carretó de la Boqueria, com si demà mateix comencés la guerra, ple fins dalt… Un rodamón amb un conill a l'espatlla, aquell rodamón que un dia li va explicar la seva història, igual que el senyor de l'arpa, que és argentí… I a l'església del pi, cap a la vesprada, l'Aran hi va descobrir un noi suec escrivint a màquina assegut a les escales, fent poesia, que amb tota la paciència li va traduir del suec… I les rambles, tota aquella gent sense pressa maleïda per molts altres, que sí que en tenen. Ella se'ls mira a tots des de fora i riu mentre xiula la seva música.

Tot passejant decideix tornar a casa. L'home noble l'espera, ja haurà acabat de treballar. Ja no estarà sola a casa. Ell ja sap que quan arribi li explicarà tota emocionada com és el nou personatge que ha conegut, o que mentre plovia se li han inundat les sandàlies i que ha vingut descalça a casa, i ell li dirà, amb un to patern: "Ai senyor… Encara et refredaràs…". I l'Aran farà un somriure infantil. Li agrada que la tractin com si fos una nena. Ha sofert falta de la figura paterna. Bé, de fet, la figura hi és, però només amb una figura no es fa gran cosa.

I s'arrapa a en David com si amb ell, estigués salvaguardada de tot perill. Hi ha dies en què es posa al llit, mentre ell encara és despert fent feina o passant l'estona, i ella, a la foscor de l'habitació, sent les passes del David que tanca la porta amb clau. Llavors se sent protegida de tot. I si a sobre hi ha l'ingredient que més li agrada, la pluja… És una sensació tan fantàstica, que es tapa bé, es recargola i somriu mentre a poc a poc li entra una son profunda

I de cop, va a parar a la seva segona vida. La vida dels somnis, una vida paral·lela on l'Aran és l'atracadora de bancs més buscada i admirada del món. Té un nou pla. Farà el robatori de la seva vida. Robarà tot l'armament del món… Dels Estats Units, de Rússia, d'Israel… I el guardarà tot a la seva habitació, que és molt petitona, però que, en els seus somnis, aixecant el capçal del llit, va a parar a un subterrani secret que és més gran que de casa teva a casa meva. I allà, amb una clau de judo que li va ensenyar un senyor d'orient molt vellet, immobilitzarà i inutilitzarà tot l'armament. Només li falta la furgoneta per traslladar-ho d'Israel a casa, i dels Estats Units a casa, i de Rússia a casa. Però com que està somniant, segur que la senyora que ha vist al vespre que venia de la Boqueria amb el carretó ple, converteix el carretó en furgoneta. I ja de pas li donarà un tros de formatge que ha comprat, i un crostonet de pa perquè no passi gana pel camí.

Però quan estigui a punt de fer la gran proesa, sonarà el clàxon de la furgoneta… Bé, en realitat, el que sonarà serà el maleït despertador. I "Tit, tit, tit", el seu cervell li dirà: "Nena, que t'adorms!"… I es llevarà i es mirarà al mirall i somriurà, com tothom fa quan és sol davant d'un mirall. I es rentarà mentre estarà intentant recordar per on va el seu pla de pau barroera. Es vestirà, amb colors estridents, perquè, com ella diu: "Així sóc fàcil d'identificar". I intentarà pentinar com pugui els cabells tan rebels que té. Els seus cabells van per lliure, són difícils de dominar. I anirà a treballar.

Treballa en una porteria. I li agrada pensar que és la guardiana de l'edifici, que protegeix a tots els vellets que hi viuen. Agafarà l'escombra i anirà al carrer, i tota adormida, amb uns ulls més tancats que oberts, anirà treient fulles a cops. Sempre se li enreda l'escombra als peus i ensopega. Farà un somriure mentre s'encaixa la sandàlia. I anirà saludant la gent del barri… Agafarà els seus llibres. D'estudi, d'esbarjo, de lectura, d'humor… I anirà fent diferents aliatges de llibres. Una estona estudiarà, l'altre llegirà la novel·la… I tot això, amb una cigarreta aleatòria a cada canvi de llibre. Quan hagi deixat el seu cervell replet d'informació, l'Aran agafarà el seu quadern i escriurà. No sap mai sobre quin tema, però sempre li surten coses interessants. Un dia sobre filosofia, l'altre sobre l'amor, l'altre ho intentarà amb alguna cosa d'humor… I així, fins que el cap li digui prou.

Els veïns passen i la saluden. Uns li expliquen històries de quan ells eren joves. Altres li recomanen llibres… I ella anirà paint tota la informació que rep durant tot el matí d'aquest treball descansat, però d'activitat intensa. És la una del migdia i, per fi, ja pot tancar la porteria i tornar a estar amb ella sola fins a les cinc de la tarda. En aquestes quatre hores aprofitarà per anar a l'escola on estudia per resoldre dubtes que troba, dinarà, i agafarà el seu escrit i el passarà a l'ordinador, se'l llegirà mil vegades, farà uns quants canvis fins que el vegi llest. A l'Aran li agrada preguntar-se coses. Li fa la pregunta a una part del seu cervell i una altra part contesta. Ho troba interessant i alhora graciós.

Farà una migdiada per posar una mica d'ordre en la seva vida paral·lela. S'estira al sofà i acluca els ulls. Amb l'estómac ple sempre ve la son i t'arreplega, així que en qüestió de segons ja està al magatzem secret que hi ha a la seva habitació. Comença el viatge. Agafa el carretó de la senyora de la Boqueria i hi puja d'un salt. Posa primera i se'n va.

Primer prefereix anar als Estats Units, que no li agraden gaire, i així ja s'ho treu de sobre. Resulta que els Estats Units queden més o menys al costadet del metro proper a casa seva. Hi arriba, i entra en un bar de carretera, d'aquests americans amb uns neons fins i tot més grans que el seu carretó furgoneta. El bar es diu In the Moon. Ella, que sap un xic d'anglès, pensa. "Aquests estan igual de despistats que jo". Fa per seure en uns sofàs de sky blaus. El local té poqueta llum. Ella riu i pensa: tota la llum del rètol la podrien canalitzar a dins, que almenys veuria on m'assec…

Ve un cambrer i li demana què vol prendre. Curiosament, parla en un català més tancat que el de l'Aran. Ella demana un refresc de taronja i una guia de telèfons. El cambrer posa cara de sorprès, i tot seguit li demana la identificació. L'Aran no entén el què de tot això i li ensenya el seu DNI, que, de cop, s'ha convertit en l'acreditatiu de l'FBI. Ella es queda amb cara de sorpresa. Però el cambrer li porta la guia i li demana disculpes. La convida al refresc. I ella torna a mirar el seu carnet, i veu perfectament com torna a ser un DNI normal i corrent. L'amaga ràpid abans que el cambrer no s'ho repensi i li faci pagar el refresc. Fa una ullada a la guia, per la lletra O, d'oriental. Busca el telèfon del senyor vellet d'orient, perquè li faci un repàs de la clau per immobilitzar l'armament. Casualment, troba un número de 3 xifres: 174. I al costat hi posa: "Very old man". Ella el reconeix ràpidament, és el senyor vellet.

Es posa la mà a la butxaca mentre s'aixeca per anar el telèfon. No troba cap moneda per fer la trucada i li diu al cambrer si seria tan amable de deixar-li uns quants rals per fer una trucada. El noi li diu: "No, esperi's". Entra a la cuina passant per aquestes cortines de files i més files de plàstic cargolat de color verd fosc i vermelles. "Si són les de casa meva, aquestes cortines", pensa l'Aran. El noi surt amb un ordinador portàtil tan petit que semblava un CD. Línia de telèfon, internet, càmera web, micròfon… Era d'última tecnologia. L'Aran decideix no reclamar-li les cortines, ja que li ha deixat el portàtil. Només obrir-lo, li surt un quadre de diàleg que diu: "Aran, marca el número 174".

174. El mateix número de la guia. I, de cop, el portàtil comença a xiular i a xiular. Tit, tit, tit… Ella no sap què fer. Es mira el cambrer i ell li diu: "Que no obres a les 5?" L'Aran obre els ulls i es troba al seu sofà. Un altre cop el que xiulava era el despertador. Ja és hora de tornar a obrir la porteria. Es lleva, va cap al menjador i es troba el David. Està parlant amb algú. No li veu ben bé la cara, està d'esquenes a l'Aran. Ella s'avança, saluda gairebé sense mirar. Però, quan alça la mirada, es queda glaçada. En David l'agafa del braç per fer-la reaccionar. "Aran, estàs bé?" Ella no contesta. Era el senyor vellet d'orient! I li fa l'ullet a l'Aran. De cop i volta, en David diu que se'n va a fer un volt.

Es queden sols. El senyor vellet no li diu res. No parla pas amb ella. Però ella el sent dins el seu cap. I sent que li diu: "Surt al carrer i mira al teu voltant". L'Aran surt al carrer a poc a poc. Amb la por al cos, mira al seu voltant. La seva cara es posa blanca, cau de genolls a terra. El carrer ja no era el seu carrer, era la façana de l'In the Moon. Hi havia el cambrer, que se la mirava fixament. Ella no entenia res del que estava passant. Va tornar a sentir la veu del senyor vellet, que li deia: "Aran, has anat massa enllà, has mostrat més ganes de viure a la teva vida dels somnis que no pas a la vida real. T'has quedat atrapada. Ho sento".

L'Aran va entrar a casa, va anar a la seva habitació, es va acostar al capçal del llit. Efectivament, estava al món paral·lel: tot ha quedat desordenat. El casc antic, l'In the Moon… Ja no hi havia l'ordre que ella coneixia, ja no tenia ganes d'agafar el carretó per fer cap viatge. Es va estirar al llit i es va posar a plorar. Va quedar mig adormida.

I va començar a sonar un soroll tot estrany, una mena d'alarma, com un xiulet amb una cantarella tota absurda. Era un despertador.

Va anar cap a la dutxa, es va posar ben maca i va decidir anar a passejar tota sola per la seva gran ciutat. A la Marta li agradava estar sola, tot caminat i…