- Atxxxíííííís!
No m'he pogut aguantar. I ara tothom s'ha quedat callat, mirant-me. Jo, mentre, sense aixecar la vista, busco en les butxaques el mocador, el desplego amb parsimònia i …
- Jesús.
- Sí?
He respost sense pensar, instintivament, i m'he equivocat. I és estrany, perquè ella ja no em deia mai així… Quan festejàvem, sempre feia bromes amb el meu nom: Atxús, Txus,… em deia de mil maneres, menys tal com em van batejar. Després ja només em deia Txus carinyosament, de tant en tant. I amb els anys, res. Ens dèiem de tu i prou. Tu això, tu allò, tu cap aquí, tu cap allà,… Ens vam convertir en dos desconeguts que es tutejaven. Érem nosaltres, els de sempre, sense noms. Sí, hi va haver un temps en que ens estimàvem, però després ja només vivíem junts.

- Ho deia per l'esternut…
- Ah… si, és clar, disculpi. Gràcies.

És una dona gran, de mirada serena, que duu el seu llarg cabell blanc apinyat en un recollit amb forma d'ensaïmada. M'ha somrigut. Sembla dolça. Potser és pastissera, una pastissera jubilada que fa galetes i coques al forn de casa. Podria ser ella, la meva dona. Podria. Però la realitat la converteix simplement en la desconeguda que seu al meu costat al metro. La que ara s'aixeca i em diu adéu, discretament, abans de baixar. Una altra persona ocuparà el seu lloc, potser no de seguida, potser la propera parada…

- I ens farem grans junts?
- És clar.
- Voldràs veure'm convertida en una pansa, tota encongida i arrugada?
- Tu seràs sempre tu.
Al principi, tot són desitjos, esperances, somnis amb vistes al futur. Vas deixant enrera la joventut i el tan anhelat futur arriba, però no hi trobes el que havies imaginat. Llavors, tot es converteix en una gran decepció, en un miratge que es va fonent una mica cada matí amb la llum del sol. I un dia mires al teu voltant, i tot sembla apagat, molt vell, com si haguessin passat mil anys en una sola nit. Et mires al mirall i saps que ets tu, perquè recordes haver-te vist envellir poc a poc, però ja no sembles la mateixa persona. Voldries poder arrencar-te la pell i ressorgir, tenir una segona oportunitat… i que ella, la dona que jeu a l'altre costat del llit, pogués tenir-la també, per poder aprofitar-la junts altre cop o cadascú pel seu costat… però ella ja no pot, en part, perquè ja no vol. Sempre deia, resignadament feliç, que ja portàvem tota una vida junts… i jo en canvi, continuava pensant que teníem encara un futur ple de sorpreses, pels dos. Però ella ja estava massa cansada, tant, que quan va arribar el moment, vaig haver de deixar-la marxar… Com tot en la vida, les persones venen i se'n van; a vegades només és qüestió de temps…

El metro està aturat, des de fa una estona. Tots es miren entre ells, inquiets. Alguns treuen el cap. Un noi comenta que hi ha hagut un accident, perquè s'ha fet una rotllana al fons de l'andana. Com quan anàvem a ballar sardanes… Pels altaveus informen que per un problema tècnic trigaran alguns minuts a poder arrencar el tren i demanen disculpes. Dubto, un moment. Mig empès per la curiositat, mig per la impaciència, finalment decideixo sortir del vagó i arribar fins a casa passejant. Mentre m'apropo a les escales, veig un grup de gent al voltant d'una persona que resta al terra. Al apropar-m'hi veig que és ella, la senyora d'abans i m'aturo. Penso que potser hauria de fer alguna cosa o marxar quan, de sobte, sento el molest pessigolleig que em baixa inevitablement nas avall fins…
- Atxxxíííííís!
- Jesús.
Somriu, retenint-me amb els seus ulls clavats en els meus, mentre es desfà de les persones que l'han ajudat a aixecar-se. Dona les gràcies repetides vegades i enfila uns passets curts, insegura però directa, cap a mi, sense apartar la mirada ni un segon. Algú li diu que si s'espera una estona, potser podran recuperar el seu bastó, però ella no en fa cas. El recollit que duia se li ha desfet i ara uns llarguíssims tirabuixons en gris i blanc onegen sobre les seves espatlles. Feia tant de temps que no veia a una dona tan preciosa, despentinada… Podria despertar-me la resta de dies que em queden per viure al seu costat, i seria feliç. Dreta davant meu treu un parell de clips i els subjecta entre els llavis, sense perdre el somrís i tot seguit, amb un gest estranyament encisador, s'arregla el cabell, recollint-lo altre cop amb forma d'ensaïmada. En un tres i no res la gent s'ha dispersat, el metro s'allunya i nosaltres, de bracet, enfilem escales cap al carrer.
- Gràcies… Jesús. Em permetrà que el convidi a un cafè i pastetes…?
- I tant. Només per curiositat: és vostè… pastissera?