A la noia cap de ceba, fetge encebollat i cor farcit (de ceba), cada cop que li donaven al cor se li formava una capa
i així a cada cop el cor s´anava omplint de ceba. Si li haguèssim tallat, hauríem vist quantes capes tenia.
Tenia cap de ceba, cor de ceba i fetge encebollat; s´estava convertint en la gran ceba, que no en la gran fava.
Una nit , un noi que havia agafat la gran ceba li va dir coses boniques i el seu cor de ceba va bategar -bum-bum- i els sucs més profunds se li van remoure. Els ulls no li ploraven, però mostraven aquella brillantor de la felicitat. La noia cap de ceba patia perque li tallessin el cor i es veiès quantes capes de ceba hi havia. Va fugir d´aquell noi que havia agafat la gran ceba, abans no en fes aros arrebossats del seu cor.
Va regar el llit amb llàgrimes de tallar ceba i a l´endemà va trobar una ceba blanca i transparent als llençols.
Tenia la pell més fina, els ulls brillants i es sorprenia de no notar aquell encolliment al pit que li anunciava sempre el rebrollament d´una altra capa de ceba. Es sentia el pit esclatar davant d´una ceba blanca i transparent entre els dits.
Quan va sortir al carrer va enrecordar-se d´aquell noi, que duia una ceba..!

El carrer estava molt brillant, el butanero l´omplia de notes, pink, pink, pink... De repent la cartera, cara rodona i marfil, llavis pressegossos i texans desgastats va somriure mentre s´el mirava tot el carrer: el butanero, com si les bombones fossin tables índies, les tocava fent ritmes de la seva terra , que està cap allà més enllà de l' orient, i enfilava el cap allà més amunt de les antenes dels edificis, més enllà dels núvols , més enllà, mentre entonava una cançó amb un idioma indesxifrable pels nadius, una cançó que s' escolava directament des dels núvols fins al cor de tots els viandants. Era un dia de començaments de la primavera, sortia el sol així, per caprici, treient el cap entre els núvols quan li convenia. Tot el carrer, la senyora amb el carrito pragmàtica, les dos noies grunges a punt d´entrar a la botiga de segona mà, el pakistaní compatriota, la noia cap de ceba, la cartera, tots, embadalits mentre el butanero s´enfilava al cel de primavera amb una veu que congelà la vida del carrer per un moment. El que es posà en moviment foren les finestres que s´obriren i sortien caps de tots els colors de cabells cap en fora demanant-se si era el butano o la reencarnació de l' Ali-Khan, el famós cantant pakistaní. Una pluja daurada d´euros li va començar a caure al damunt i fou com si les bombones s´aplaudissin a elles mateixes amb el repicó del metall daurat i el metall taronja. Va fer una reverència mentre collia la seva fortuna i va seguir fent un tik tik al llarg del carrer del Carme amb un ritme més pausat.

Aquell dia prometia, va pensar la noia cap de ceba, i s´en va anar a buscar pebrots al mercat. Es va dir que si passaven coses meravelloses com aquelles al carrer que doncs bé podia passar-li coses a ella també. Va veure una taca vermella que avançava -ein- i es va anar perfilant el que era, un noi que duia una samarreta vermella amb un pebrot dibuixat. Es van creuar i es van mirar. Era el noi que havia agafat la gran ceba! Ell s´atançà i li preguntà si era del barri i ella amb la cistella d´anar a comprar pebrots, li va contestar que si volia fer una escalibada amb ceba i pebrot. -No hi tinc inconvenient- va dir -però potser encara més bo si la posem a sobre una torrada fregada amb tomata i una anxova -
-Oh, que bo, i un rajonilet d´oli també-
-També-
La noia cap de ceba, cor farcit i fetge encebollat va fer via cap al mercat amb el noi pebrot vermell per fer una escalibada, dolça, tendre i torrada.