MARTÍ, COMPRA´T UN PIANO per Marta Jansà

Un piano, finalment havia comprat un piano! Tants esforç os li havia costat, tants moments d´ indecisió i neguit, tantes nits sense dormir. S´ havia acabat la historia, al cap i a la fi els diners els guanyava ell mateix i tenia dret als seus capricis. El piano nou de trinca, de potes llargues i esveltes com les d´ un cavall de pura sang, li mostrava un somriure ple de dents blanques i negres. Quantes ganes tenia d´ acaronar-lo amb les seves pròpies mans! Dins el ventre es podien veure els filaments que convertien el moviment en so, en forma d´ estranyes connexions nervioses. Era d´ una bellesa extraordinària, "extraordinària bellesa", va pensar en Martí.

Feia temps que li a ballava pel cap la idea de tornar a tocar l´ instrument que els pares li havien imposat d´ aprendre en la seva infància. Des de llavors, i ja feia molts anys d´ això, no havia tornat a pensar en l´ instrument de manera conscient. Com si l´ hagués esborrat de la seva memòria. Un dia, però, el Joaquim, company de la feina, li va proposar d´ anar a un concert de piano a l´ Auditori, ja que li sobrava una entrada. Una mica per curiositat i una mica per acompanyar al Joaquim, va decidir d´ acceptar, feia molt de temps que no sentia el so d´ un piano.

El concert li va a agradar molt del que s´ esperava. El que més el va fascinar, però, va ser l´ instrument, la seva vitalitat i energia, la seva capacitat de resposta sota els dits ferms del pianista, i l´ elegància i aplom amb que s´ imposava sobre l´ escenari. No ho hauria dit mai. Quina experiència mes contradictòria, retrobar l´ instrument que havia après a menysprear de petit i enamorar-se´n.

La idea de comprar un piano i descobrir-lo d´ una forma diferent va començar a germinar en la seva ment, primer dolçament, peó cada cop de forma més i més obsessiva. No acabava d´ entendre per què no podia deixar de pensar en el piano dels seus somnis, i sense adonarse´n es va trobar vaguejant per botigues d´ instruments musicals, fascinat amb el diferents tipus de pianos i deprimit amb els preus que li impedien comprar-ne un. Un piano a casa per a ell tot sol... Volia el piano d´ en Martí.

Un bon dia, passejant pel Barri Gòtic, va descobrir una botigueta de música que no havia vist mai. Inclòs hi va entrar a curiosejar i allí el va veure ocupant gairebé tota la sala, elegant i ferm, el seu piano. El preu que va poder negociar amb el venedor, un vellet d´ ulls vius i somriure clar, va ser dels més accessibles dels que havia vist, tot i que implicava gastar una bona part dels seus estalvis. Va mirar-lo, va tocar les seves tecles llustroses i va descobrís amb sorpresa i plaer que encara recordava algunes de les velles melodies que havia après a l´ escola. Era, sens dubte, el seu piano. Des que el va veure i va escoltar la seva veu ho va sentir així. Va fer el pagament i concretar el transport de l´ instrument cap el seu apartament. El posaria al bell mig de la saleta d´estar.

Els problemes van començar quan un dissabte al matí els operaris van descarregar el monstre musical al peu de l´ escala que conduïa al seu apartament. Aquí s´ acabava la seva missió, li van dir, no els pagaven per pujar els pianos a un quart pis. El pobre Martí no havia previst aquest petit entrebanc, petit comparat amb els que li vindrien després. Maleïda l´ hora en que va decidir de comprar un piano! Al bell mig de l´ entrada de l´ edifici l´ instrument ocupava gairebé tot el replà i limitava de forma considerable l´ accés a l´ ascensor. Ràpidament i tot malhumorat va trucar a totes les empreses de mudances que va trobar per veure si podien pujar-li el piano al quart pis. No era possible fer-ho fins dilluns al matí. En Martí es va començar a desesperar, que faria amb el piano a la porteria durant el cap de setmana? No el podria deixar tot sol a l´ entrada, algú li podria robar. S´ hauria de quedar fent guàrdia. Quina pallissa! Pujaria ràpidament a casa per agafar el llibre que estava llegint i fer-se un entrepà i s´ asseuria al peu de d´ escala en un intent de controlar la situació. Van començar a entrar i sortir veïns. L´ obstacle, enmig de la porteria, semblava sorprendre´ls de forma desagradable, i cap d´ ells no va fer un comentari d´ alegria quan el Martí s´ excusava i els explicava amb il·lusió que tornaria a reprendre l´ instrument.

Mai no va saber de qui havia sortir la idea de recollir signatures en contra del seu piano. El cas és que desprès d´una nit terrible, arraulit amb el sac de dormir sota del piano, amb les rajoles fredes de la porteria per matalàs, va trobar un sobre a la bústia on se li comunicava que tant els veïns com el propietari del seu pis rebutjaven la presència del piano en una escala on tot se sentia. Havien signat la carta tot els veïns. El Martí sabia que no tenia opció si volia restar en aquella casa. Realment el piano li importava més que l´ apartament, però com podia trobar un pis que li convingués d´ un dia per altre? S´ havia ficat en un bon merder, estava desesperat.

Dilluns al matí, després d una altra nit infernal, no per calenta, i havent trucat a la feina dient-los que no es trobava bé, va contactar amb el vellet de la botiga. No podia guardar-li el piano, car esperava, altres instruments i a la botiga tot no hi cabria. Només podia comprar-li per un preu més baix del que havia pagat. No hi havia cap altra opció, revendre el piano perquè algú altre el gaudís. I a sobre prendre-hi un munt de diners.

El piano va marxar de la porteria el dilluns a la tarda i ja no el va veure mai més. Hi va pensar molt de temps, però. Així s´ acaba la història del piano del Martí.