Concert al Palau

És un diumenge qualsevol del mes de març. Encara és hivern però ja anem cap a la primavera. Tot i que l'aire és fresc, fa un dia molt lluminós. Es veu un cel molt blau, d'un blau molt intens, sense cap núvol ni boira, cosa no habitual en la localitat a on visc.
Tot passejant arribem a un gran edifici. Entrem. És un Palau emblemàtic d'aquesta ciutat, amb molts simbolismes arquitectònics i un carisma veritablement especial, genuí.
Ara estic asseguda en una butaca central del segon pis. És un edifici molt estimat per mi. Apart de la seva construcció, que és Modernista, conté records personals meus, de la meva infantesa, joventut, de la meva vida en general i ara em trobo aquí en aquest seient amb el meu company al costat, a tocar, sentint l'escalfor i el contacte de la seva càlida mà.
Entren els músics. Aplaudiments. S'apaguen els llums.
Comença tot suaument a sonar la música. Els meus ulls vaguejant es dediquen a contemplar; el sostre amb la seva gran làmpada, les parets, l'escenari amb aquestes columnes tan grandioses, i especialment els vitralls. Entra tanta llum per ells, que en certs moments dóna la sensació de que són finestres i que pots passar a través d'elles.
La musica s'atura, aplaudiments.
El meu company em mira i somriu. Estem bé.
Ara sona una altre peça, és d'un conte, ens ha dit el presentador, i la realitat és que és una melodia molt i molt suau, com si fos un somni, i tot deixant-me portar per l'exquisitat de la musica començo a surar per sobre de la gent. Em trobo molt a prop del sostre volant i seguint aquest deliciós ritme. Vaig molt poc a poc, gaudint del moment, i del moviment.
Tot i veure la gent des de dalt, per mi és com si no hi fossin. Veig figures humanes, sí, però els meus sentits estan tots atentes per poder seguir amb aquest ball en el que la musica m'ha arribat a transportar.
Allà dalt estic, planejant.
Altre cop s'atura la melodia. Aplaudiments.
Torno a estar asseguda a la butaca.
Ara la musica sona amb molt de vigor. Miro al meu company i tot agafant-lo de la ma comencem a surar els dos per sobre de la gent. Arribem just a on hi ha l'orgue. Allà descansant un moment, ens quedem observant a les persones que estant enfront nostre, pendents del concert. És una sensació ben estranya, ens trobem just a sobre dels músics sentint la melodia tan forta que ens entra dintre nostre, envaint tot el nostre cos. El cor batega tan fort que sembla que hagi d'explotar d'un moment a l'altre. El to va pujant, pujant, pujant, pujant, és molt alegre, molt, punyent fins i tot m'atreviria a dir, i tot suaument agafo al meu company. Ell no ha volat mai sabeu!. Ens posem dempeus a sobre de la balconada i en el punt culminant de la melodia, quan ja sentim que tot el nostre cos esta a punt d'esclatar, ens llancem al buit, de cara a la gent que està asseguda a la platea, veloçment, sí, anem molt ràpids, molt, cap vall, directes a les persones, noto l'estómac a la gola, em sento totalment embriagada per la intensitat del vol. Canvia el clímax de la musica i ara tot fluint i deixant-nos portar per aquest so, pugem cap el sostre, tot i allà seguim ballant suaument. Semblem dos aus, però som dos infants agafats de la mà, que es deixen portar pel que senten en aquell moment i el viuen amb tota intensitat. Arribem a tocar la gran làmpada, i aleshores tot lentament seguim el ritme un al costat de l'altre.
S'atura altre cop la melodia. Aplaudiments. Li comento al meu company que acabem de volar els dos. Estic tant trasbalsada pel viscut, que tinc llàgrimes als ulls. Em mira i em besa molt dolçament a la galta.
Sona la música. Són danses eslaves, diria. Quin ritme tan estrepitós i alegre. De nou, agafo la ma del meu acompanyant i a ballar s'ha dit. Ara estem just enfront dels nostres seients. Ens trobem dempeus un a cada costat de l'orgue, dansant, saltant i els dos ho fem quasi bé a l'uníson. És genial, com si ho haguéssim fet tot la vida, vaja salts donem, i sense caure ni relliscar!. Ens mirem i tot seguint la cadència ens trobem al just mig, davant de l'orgue. Ballem junts un moment agafats de la ma i amb molta alegria, ens separem de nou i cadascú torna al seu costat. El ritme va cedint poc a poc i tot deixant-nos seduir per ell ens reunim, ens mirem i lentament, com la melodia ens indica ara, ens asseiem en la balconada, sentint el bategar del nostre cor i veient com la gent comença de nou a aplaudir.
Torno al meu seient. El meu company em mira de reüll, no em diu res, tant sols somriu.
El presentador ens diu que el concert està a punt d'acabar i ho farà amb la peça del Trencanous. Què bé! Trobo que és una Simfonia preciosa.
Asseguda estic, amb la ma agafada pel meu company.
Comença la dolça i suggeridora melodia. Embriagada absolutament per aquest matí, pel lloc a on em trobo, per la llum que hi ha, per la calidesa que sento amb el contacte del meu company, em deixo portar i ara ens trobem els dos, com adults, ballant a l'escenari. És senzillament genial!. Etèriament llisquem per entre els músics, estem resplendents, vius, alegres i, donem voltes i voltes tot seguint la melodia que toquen i la nostra pròpia.
Li comento a cau d'orella, "estem ballant entre els músics". Somriu de nou.
El so va minvant i el nostre ball també. S'atura la musica i el nostre ball també.
Forts aplaudiments.
Ens mirem, mirada viva, alegre, plena de complicitat. Decidim marxar.
Ens trobem de nou al carrer. Sol radiant, cel blau, sense ni bri de boira ni núvols.
He viscut un concert molt complert i especial, no trobeu?