Em mancaràs.
Però et descobriré
-presoner encara-
entre els petits objectes
que hauràs deixat
a la casa
i que, com jo,
t’enyoraran en silenci.
Et buscaré
-tenaç-
en la melodia
d’una capsa de música
on la ballarina
-trista-
repetirà
–incansable-,
una vegada més,
la seva dansa
monòtona.
Com jo.
Que –obstinada-,
caminaré per damunt les hores
l l u n y
de tu.
I per conjurar
l’angoixa,
enfilaré
-amb fils de seda-
les engrunes
de l’oblit.
I et tindré
-com el primer dia-
s
o
t
a
els arbres.
M’agafaràs les mans
-amb recança-
entre les teves.
En silenci.
I m’abraçaràs
-tendre-
sota l’escalfor
del teu cos
sinuosament confortable.
Ens palparem en la quietud
dels dies,
modulant cada corba.
Com avui.
Com ara.