SEQÜÈNCIA SUBTERRÀNIA

Avui se m'ha apropat. Se m'ha acostat lentament des de l'enigmàtic racó del vagó nocturn -i alhora lluminós- que amb el temps ha anat teixint com a propi.
Des de fa mesos, hi és cada dia feiner, en idèntic lloc i en l'instant just, sempre en el comboi del xiulet que acomiada la jornada; sense canvis, se situa en el que ja és el seu espai en aquella hora en què rostres cansats que badallen i petons furtius ocupen alguns seients. Tot un món urbà.
He trobat també, com resulta freqüent, aquell executiu perfectament afaitat del maletí, el vestit fosc i la corbata atrevida, sempre impecable, que ningú s'atreviria a insinuar que ha pres el primer cafè fa un munt d'hores. Per l'hora que és, he de confessar que fa molt de goig.
I, de la mateixa manera, la resta d'habituals de la nit al metro que agafo de dilluns a dijous. Per exemple, els encarregats de la neteja, que mentre la fan petar escombren les últimes burilles sense ganes, o els estudiants que encara somnien menjar-se el món, amb aquelles carpetes envoltades d'ídols. Pel que fa a les dones (la majoria ho són) que milloren l'aspecte de túnels i andanes, he de confessar que, automàticament, em surt de dins saludar-les, potser perquè a l'escola on treballo acostumo a fer-ho. Aquí m'he de contenir, quan me les topo; no són la Maruja, l'Ana, la Mari Carmen ni l'Encarni, no les conec de res.
També observo els visitants estrangers d'edats i procedències diverses, sovint amb aquella mena de candidesa incomprensible, exhibicionista, que demana el furt a crits. I uns altres, amb càrrec, que deuen tenir les criatures -que a penes coneixen, però que la mestra diu que ja llegeixen- al llitet. O la parella d'operaris ullerosos, amb uniformes blaus, ben elèctrics, que comenta les incidències d'una jornada de treball més passadora gràcies al ritual de l'esmorzar: sagrat. Aquests me'ls trobo cada dia del món, ja ens coneixem de vista.
Bé, torno on volia anar a parar. La persona del vagó que avui se m'ha acostat. Diàriament observo, indiscreta, com l'individu treu una llibreta menuda i rebregada, amb parsimònia, em fita i hi anota algunes paraules per entaforar ràpidament l'escrit a la butxaca de la camisa de quadres o bé a la dels pantalons.
La seva indumentària, sempre la mateixa, és modesta: uns texans consumits, calçat esportiu i un jersei verd, de fil. No duu caçadora ni cap peça d'abric per al fred, detall que em fa imaginar que potser no és del país, posat que som al gener i la temperatura no és que convidi a anar a cos. La deixadesa que noto és com segueix. La barba i el bigoti els duu descuidats, usa unes ulleres de metall antiquades -una muntura d'aquelles que no porta ningú, ja- i els ulls són foscos, de gos pequinès. Els cabells, arrissats i un xic llargs, deu fer temps que no coneixen la barberia.
No resulta gens atractiu, el conjunt, però sí extraordinàriament pertorbador; alguna cosa en ell transmet una existència viscuda intensament. No sabria descriure-ho, però no deixa indiferent.
Mentre espera, fuma per costum al final de l'andana sense fer cas de les prohibicions, aliè a qualsevol norma que pugui limitar-lo, i a les multes. Encara al mateix indret, se m'atansa, i en aquest moment exacte sóc conscient que es desplaça en cadira de rodes, de les més sofisticades -que deuen costar un ull de la cara-, i també li noto els anys. Probablement em dobla l'edat.
Amb aparent seguretat, com aquell qui ha meditat una decisió llargues hores, se'm planta al davant, a poca distància, i m'ofereix el quadern. Perplexa, miro de desempallegar-me del momentani estat de desconcert que m'envaeix. La rutina acaba d'esfumar-se.