TIMIDESA Alícia Gràcia Samitier

M´ he perdut una mica en el temps: no sóc modern, no tinc conversa i no m´ agrada ballar. I per tot això, malgrat els meus trenta-sis anys, tinc la timidesa com a companyia. I com que no em col·loco amb la beguda ni amb cap altra classe de substància, doncs sóc un avorrit. Avui dia, passant dels vint-i-cinc anys i amb la meva fatxa, res a fer.

Feia un matí esplèndid, era dissabte, i en lloc de quedar-me a casa a llegir com gairebé sempre, vaig decidir sortir a passejar. Assegut en un banc de la plaça, mirava els gronxadors; els nens feien cua per a poder-hi pujar. Que feliços! Jo no recordo feliç la meva infantesa: els pares, pobres, de joves ja eren uns avorrits! Tot era massa seriós, massa correcte, i jo he estat sempre un home retallat: "No t´ embrutis, Lluís! Calla, estigues quiet! Ja ets un home...! Un home d´ onze anys!"

De sobte, uns crits em van fer tornar en mi: "Ai, Déu meu, ajudeu-me!". Un d´ aquells marrecs duia la cella oberta, rajant sang, i plorava. Al darrere seu, una dona amb un petit dins un cotxet, tota esporuguida. Vaig córrer: "No passa res, senyora. Jo els duré a l´ hospital."

Al cap d´ una hora el nen sortia d´ urgències amb la cella tapada i un caramel. Tot corrent es va abraçar a la mare: "Que t´ han fet mal fill?" "Una mica." "Bé, gràcies per tot, jove, ens ha fet un favor. No se pas com m´ ho hauria manegat, tota sola". "No ha estat res. M´ alegro que el en estigui bé". "Repeteixo les gràcies. Adéu." Un petit incident, però estava satisfet d´ haver pogut ajudar.

Ostres, la camisa estava tacada de sang! És clar, en el moment d´ alçar el nano... Déu sap què podia pensar la mare! Era tant enrevessada...! I ara més, que es feia gran!

En entrar a casa vaig anar de dret a la meva habitació i em vaig canviar la camisa. La portaria a la bugaderia i així no caldria donar explicacions a la mare.

A la bugaderia, una noia rossa d´ ulls clars em va dir: " Què desitja, senyor?" "Jo, això..., voldria que em rentessin aquesta camisa". La noia respongué: "Bé, però, no té cap altra peça de roba? Una rentadora per a una sola camisa..." "És una urgència! M´ ha rajat sang del nas i m´ he posat perdut, com pot veure." "D´ aquí a una hora i mitja ja serà a punt, planxada i tot." "Gràcies, fins aleshores."

La camisa ja era al penjador. En realitat no sé per què no s´ ho havia de creure, la mare. Potser sóc jo, l´ enrevessat!"

Passats dos dies, la noia de la bugaderia era asseguda a l´ autobús davant meu. Segur que no em va reconèixer. I així, molts dies en anar a treballar. Ella em mirava fent una mena de somriure. Pot ser sí que es recordava de mi. Si no fos tan tímid...! Aquell dia feia tard, vaig haver de córrer per agafar l´ autobús. De cop, la porta es va tancar als meus nassos. Quina trompada! El nas, ja hi tornem! Em rajava. "Té, un mocador. Potser que t´ ho facis mirar, això del nas. Un altre cop la camisa, i costen molt de fer marxar, les taques de sang! Hauràs de tornar a la bugaderia". Vam riure.

Un incident sense importància ha canviat la meva vida, he trobat algú que em comprèn. La Marta diu que no sóc tan avorrit com em penso, que la meva timidesa fins i tot li agrada i que, a ballar, sempre se ´n pot aprendre.