La caiguda dins el pou es presenta esplèndida.
El fons és ple de monedetes brillants. De coure, de plata, d’or. Un joc de
tres
colors que mareja a mesura que
caus.
Els ulls se’t van obrin cada cop més. La força amb la que vas caient, t’aixeca
les parpelles, et dilata les pupil·les.
Un reflex daurat de la més alta de les monedes t’enlluerna, la pupil·la
se’t
contrau. I el mareig és agradable.
Et pica la curiositat. I et ve de gust descobrir el que deixes enrera,
mirar el
passat. Et gires, et poses d’esquenes per sentir la força del vent que et
fa pujar
els cabells. Els braços flonjos, la caiguda del revés, la mirada enrera.
Però veus
com segueixes endavant, encara que miris el passat, encara que no el
vulguis
perdre de vista, seguiràs endavant. D’esquenes. Endavant, caient cap al
futur.
Ja has vist que la caiguda cap endavant és inevitable, perquè caure és
avançar. Per tant perds de vista les monedes. Has decidit anar mirant tot
el
trajecte d’aquesta caiguda tan espectacular. Ara que estàs més tranquil,
veus
que la buidor del teu voltant, la foscor que t’envolta, la humitat que
t’enganxa,
transmet tot de partícules de llum. I si les escoltes bé, si et concentres,
sentiràs
que diuen paraules. Molt fluixet, amb una veu sense soroll, sense olor,
sense
color. Totes les paraules del món, una rera l’altre, sense cap ordre, sense
cap
intenció, estan allà. Seguiran parlant, la llum no pararà d’emetre encara
que no
l’escoltis. Ella sempre estarà allà per quan la vulguis sentir.
Però no podràs encertar que et digui el que tu vols. És aquí quan arriba la
inesperada casualitat, potser ve de la mà de la causalitat, sempre ho fa
per
despistar. Però això tu ja ho saps.
Però tot i que ho saps, al no tenir el do de l’oportunitat, deixes d’escoltar,
no
t’interessa el seguit de paraules, que segueixen d’aquesta que t’ha fet
cabrejar.
Potser és hora de descansar, tanta caiguda et té destrossat, i és ara quan
hi
penses, quan te n’adones, que la caiguda ha frenat, s’ha parat. O potser
són
les monedes que també han decidit viatjar, a la teva velocitat, que amb la
distància que us separa, et demostra que no hi ha demà, que el futur avança
al
teu mateix ritme. No l’intentis atrapar, sempre arribaràs tard.
Marta Polo.