UNA PREMONICIÓ Ariadna Viñas Gràcia

Frida Kahlo Calderón (Coyacán, Mèxic, 1907-1954). Pintora. El seu pare, fotògraf de professió, li va ensenyar a utilitzar la càmera, a revelar, a retocar i a acolorir, cosa que li resultaria molt útil per a la pintura.

El dia que complia exactament disset anys i dos mesos, la Frida va tenir una visió premonitòria. Va ser justament aquell el primer dia que don Guillermo, el seu progenitor, va estendre la complicitat existent entre pare i filla a col·laboració. Ells dos sempre s´ havien entès tan bè...!
El matí es despertà gris i, després, una tarda plujosa de setembre faria variar els plans de les cinc dones de la casa. La Frida i les seves tres germanes, doncs, no pogueren pas sortir al pati per distreure´s -com feien sovint-, així que es van veure obligades a buscar-se altres ocupacions.

La mare entrà a la cuina. Mentre les grans van asseure´s a cosir i l´ altra va posar-se a endreçar totes les arracades i penjolls, el cervellet inquiet de la Frida allotjava altres dèries: sentia una necessitat furiosa de descobrir i aprendre. Molt. De pressa. Sense treva.

Per aquest motiu, aquella tarda son pare va improvisar una sessió de fotografia -ell s´ hi dedicava professionalment- per a la seva consentida, que acabaria convertint-se en alumna predilecta. Sense avançar-li res, va conduir-la a la cambra més fosca de la casa on tenia l´ estudi a fi de mostrar-li cadascun dels seus estris. A més, li va voler transmetre els secrets de l´ ofici, i li va recomanar llum i paciència.

Però l´ única pega amb què el pare no comptava és que aquell darrer consell, el de la paciència, de seguida s´ esguerraria. Perquè quan la jove va capbussar-se dins l´ objectiu de la càmera més antiga i apreciada pel pare va sentir que no seria capaç de seguir el consell de la paciència.

La visió era captivant, diversa i extraòrdinaria! La mirada de la Frida s´ acabava d´ endinsar en un espai simbòlic, que estotjava el seu futur sense que aleshores ella ho sabés. I començava a conèixer un món, entre la màgia i el dolor, que es delia per fer-se-li i més present. Estava fascinada!

Va esguardar moltíssimes imatges, durant una bona estona: salut escassa, teles i pinzells, compromís, amor, patiment... Festa i disbauxa. Gripaus i escurçons endolcits de passió, d´ una passió amb rostre de dona que acabava d´ arravatar-li l´ ànima. Totes aquestes imatges -del tot noves per a ella- se li barrejaven i avançaven convulses a un ritme de vertigen, cosa que va encisar-la fins a l´ embadaliment. S´ hi va passar hores, fins que el cel restà fosc com una gola de llop.

Quan va tenir aquesta visió la Frida encara era una joveneta, i havia viscut poc. Ignorava que la seva determinació i gosadia com a persona esdevindrien més nítides que l´ objectiu de cap càmera de retratar. Una premonició.