Avui ha nascut el meu fill.
És petit i
s’arrauleix diminut
entre els meus
braços que
l’embolcallen.
El miro.
Ell, què va, dorm i respira
amb la boca oberta.
Penso que potser de gran
serà un heroi intergalàctic,
que serà capaç de no enverinar-se
dels defectes
dels humans.
El miro, i ell, tossut, continua
sense obrir
els ulls.
Esperançada, li confesso el
que vull que sigui:
més igual si és ros o lila,
si té una cama
més llarga que l’altra,
si parla greu o té veu d’àngel.
Més ben igual.
Només li demano que sigui
perfecte, un ésser perfilat
amb el llapis de les virtuds
que no s’esborren
amb cap mena de goma.
Només vull que rebutgi i
escupi els oferiments
de desgraciats i ignorants,
per
regalar-li vicis i
defectes.
Petit, tossut dormilega,
no vull que em demostris res
amb tonteries
absurdes.
No vull que et
mirin amb ulls
d’admiració perquè hagis
corregut cent
milles sense caure,
No vull que sàpigues construïr
un castell fins dalt del cel,
ni espero de tu, el que tu
no esperes rebre per part meva.
Només vull, fill meu,
que siguis perfecte.
Mossego embogit
el volant
de la meva
carrosa de metall,
del fil que em
mou enmig d’un murmuri
de soroll
inacabable.
S’emmetzina de
fum.
M’emmetzino de
fúria envers
els tranquils
vianants que
no tenen pressa
ni neguit….
Alguns cauen,
s’aixequen, m’ignoren
enmig del tot
de la gran ratonera.
Mossego el
soroll i l’escupo
per la finestra
que em tanca,
que em
protegeix dels ignorants del carrer.
M’emetzino de
fum i ràbia...
Fa deu hores
que la meva carraca
no es mou del
seu niu.
Ja ha deixat el
seu record,
i el meu, cada
dia el tornaré
a viure quan,
d’hora al matí,
m’hagi d’empessar
el volant.
Tinc ganes
d’escriure sobre
fets alegres,
serpentines de pau
i gresca, i
oblidar-me del que
m’empolsina el
cor
de sofre, d’allò que veig
al tel dels
meus ulls quan
paro a jeure al
revolt, perdut,
i miro el
desert que em rodeja
omnipotent i em
treu la llengua
seca, amb
senyal de burla.
On carai m’he
ficat ?
Ets un talós
que es rebusca
massa,
gamarús excènctric.
No busquis
tantes respostes,
que et
desvien del viatge,
no cal que
obris
tan les
perpelles, curiós
exemplar de
rara espècia.
La gent es
conforma en creure,
i tu, gamarús, et queixes
que no trobes temes alegres ?
Serà per aquest desert que et
fa ganyotes.
Tanca la
porta, i veste’n de nou !
N’estic cansat, de veritat dic
que penso
cridar ben alt si
encara hi ha
una mica de seny
al món, una
mica de raó on
arrepenjar-me
per caminar,
on seguir
buscant el meu somni
i arribar a
l’utopia…
Quina paraula
que s’ha empescat
la natura morta
de la contrada;
no hi arribaràs mai, allà
on vulguis, és
una utopia.
És utopia
buscar alegria sota
les pedres ?
És utopia
mollar la meva ploma
cada matí,
esperançat per
trobar temes
que no m’empolsinin
el cor de sofre
?
Au va, ja he
sentit prou cabòries.
N’estic cansat…
Pobre excènctric de rara
espècie...
la gent es conforma
en creure, i
tu et queixes que no
trobes temes
alegres ?
És utopia,
jeure damunt
una pedra ?
Au, va, ja n’he
tingut prou.